DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

CONTRADICCIÓ f.
Acte i efecte de contradir o contradir-se; cast. contradicción.
|| 1. Acte i efecte de parlar contra qualcú o qualque cosa; manifestació d'oposició al que un altre diu o intenta. En temps de ignocència no haguera l'om negun impugnant ne contradictió neguna, Eximenis II Reg., cap. 3. Mestre Arnau dix que aprobaue la reuocació e renunciaue a la protestació e contradicció per aquell feta, doc. a. 1378 (Revest Ens. 56). Aquella observets e observar façats de tot en tot sens alcuna contradicció, doc. a. 1383 (Capmany Mem. ii, 167). Stareu pacífica en lo vostre regne sens hauer alguna contradicció, Tirant, c. 317. Esperit de contradicció: esperit inclinat a contradir. Un esperit de contradicció: home que contradiu a tot, Lacavalleria Gazoph.
|| 2. Oposició lògica entre dues afirmacions, entre dos termes. Per açò és manifestat Deus esser, sens l'esser del qual seria contradicció en les coses damunt dites, Llull Gentil 50. Les cinch darreres me aparen molt pus fundades que les altres, e fort rahonables e exempts de tota contradicció, Metge Somni i. Voler e penedir ensemps no pog | per contradichció [sic] qui no hu consent, Febrer Inf. xxvii. Aquell menjà qui conserva sa vida dins un lloch ahont jeuen es qui la perderen, és una de ses contradiccions més grandioses de s'Humanidat, Roq. 45.
    Fon.: kɔntɾəðiksió (Barc.); kontɾaðiksió (Val.); kɔntɾəðiʦió kwantɾəðiʦió (Mallorca).
    Var. ort. (arcaiques): contradictió, contradició.
    Etim.: pres del llatí contradictiōne, mat. sign.