DIEC2
DDLC
CTILC
BDLEX
Sinònims
CIT
TERMCATCORTÈS, -ESA adj.: cast. cortés.
|| 1. Que té una urbanitat extremada. Sies cortès, e no seràs reprès. Sens humilitat no pots esser cortès, Llull Mil Prov., c. 37. Senyor Deus cortès. qui abundats en tota res, Llull Rim. 577. Lo rey En Pere fo lo pus franch rey que anch fos en Espanya, e el pus cortès, e el pus auinent, Jaume I, Cròn. 6. Los taverners e hostalers... deuen esser corteses a lurs hostes, Scachs 82. Aquells qui han nobles costumes són dits cortesos, Egidi Romà, ll. 2, pt. 3a, c. 17.
|| 2. Que demostra o expressa urbanitat extremada. Tota pietat és cortesa, Llull Mil Prov., c. 28. En Nàpols lo senyor infant estech en presó cortesa: que era guardat, e cavalcava ab lo rey Robert, Muntaner Cròn., c. 238. El parlament cortès molt val e poch costa, Turmeda Diuis. 25. Que'n mal ni en bé negú puga dir | que vós no tingau la lengua cortesa, Proc. olives 220.
Cortès: llin. existent a Vic, Igualada, Valls, Agramunt, Anya, Artesa, Alcora, Almassora, Castellfort, Castelló de la P., Llucena, Portell, Torreblanca, Albaida, Alzira, Alacant, Alcoi, Altea, Benifallim, Benidorm, Benilloba, Benimantell, Benissa, Biar, Callosa, Castalla, Cocentaina, Crevillent, Dénia, Elda, Elx, Monòver, Novelda, Onil, Penàguila, Petrer, Pinós, Tibi, Relleu, Sella, Alaró, Alcúdia, Felanitx, Inca, Palma, Ciutadella, etc.
Fon.: kuɾtέs (pir-or., or., Maó); koɾtés (occ., val.); koɾtə́s (mall.); kuɾtə́s (Ciutadella, Eiv.).
Etim.: derivat de cort, art. 1. II, amb el sufix -ès (< llatí -ēnse).