DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DAVALLAR (ant. escrit també devallar). v.: cast. bajar.
I. intr.
|| 1. Passar a un lloc més baix. Ador la tua ànima qui devallà als inferns, Llull Blanq. 8, 6. Pluja rebea qui devalla del cel sobtosament, Llull Cont. 8, 30. E Nos devallam fins al peu de la escala, Pere IV, Cròn. 175. Les tenebres infernals a les quals necessàriament tota cosa mortal ha devallar, Metge Somni iii. A la vora d'un riu d'aigua molt clara... la qual davallava d'una muntanya a un vall, Decam. i, 149. Davalla Tallaferro de Canigó un matí, Canigó, i. Ella és la pau que del Carmel davalla, Alcover Poem. Bíbl. 56. a) usat com a refl., davallar-se'n: E els hòmens eren-se'n ia tots pujats al castel... e els deualaren-se'n ab ses armes, Jaume I, Cròn. 38. Nos e los dits infants... devallam-nos-en a dita reyna, car en lo ostal baix de nostre palau la fem posar, Pere IV, Cròn. 129. Es de caxó anar-se'n daxodaxo cap a La Sanch..., devallar-se'n per la Rambla, Maura Aygof. 55.—b) usat com a tr., posant com a règim directe el mot expressador del lloc per on es passa a un nivell més baix. E com haguem devallada tota la costa e fom en lo gran camp, Pere IV, Cròn. 372. Vaig davallar l'escala a bots, arruixat, desafiant-ho tot, Ruyra Parada 22.
|| 2. especialment, Passar a un lloc més baix descavalcant d'una bístia o sortint d'un vehicle. Gran res dels nostres almugàvers devallaren dels cavalls, Muntaner Cròn., c. 221. E sempre que fom devallats [de la nau], mentre la nostra tenda se parava, vengueren a Nos sis prohòmens, Pere IV, Cròn. 141. Qui davallà d'una carretel·la tirada per dos cavalls, Pons Com an. 47.
|| 3. Arribar en extensió fins a cert lloc més baix. Roba que devalla fins als talons, Lacavalleria Gazoph.
|| 4. Descendír, procedir (d'una cosa que es considera com a tronc superior). Vós creàs home e fembra en parays terrenal, dels quals devallen hòmens, Llull Cont. 52, 2. Dos maneres de dret generals són..., de les quals devallen tots los altres drets especials, Llull Blanq. 3. Aygua que davall de riu o de font o de flum públic, Cost. Tort. III, xi, 30. Los béns de virtuts e mèrits, tots vénen e devallen del Pare de les lums, Pere IV, Cròn. 19. Ses ordes que devallen de Madrid, Ignor. 4. Especialment: a) Descendir per generació directa o indirecta. No dix semens | dels descendens | qui devallam | de l'Abraham, Spill 11773. Dels quals reys... don Joan devallava per recta línea, Carbonell Ex. Joan II, c. 70.
|| 5. fig. Passar a una situació o activitat menys elevada. Mon delit és vida comtemplativa, | e romanch trist, devallant en l'activa, Auzias March lxxxvii. En lo terç devallaren a las circunstàncias particularment, Egidi Romà, ll. i, pt. 3a, c. 5. Lo vell... que ja és deuallat de la jouentut, Proc. olives 1490.
|| 6. Minvar de valor, de preu, de qualitat. Ses accions no devallaren, Ignor. 13. Ara que es consums seguexen devallant, Ignor. 42. Sa carn ha devallat mig real, Roq. 4.
II. tr. Fer passar a un nivell més baix. Lo dit honorable Veguer féu deuellar la dita Senyera de la dita torra, doc. a. 1426 (Ardits, i, 245). Lo loch un lo cors de Jhesucrist fonch mès mort en los brassos de sa Mare quant fou devallat de la sancta creu, Oliver Rom. 10. Com lo hagueren deualat | hi'n la mia falda posat, Cobles Passió. Aqueixa terra, | dels cims la davallaren les aigües de gra a gra, Canigó vi. Anaren a devallar-li sa pinta d'or de demunt sa teulada, Alcover Rond. i, 154. Especialment: a) Fer caure. Sent Pere li encivella espasada i li devalla una oreia, Alcover Cont. 129.
    Refr.
—«Per davallar, no hi ha ningú vell» (Men.); «Per davallar, tots els sants ajuden» (Mall.).
    Fon.: dəβəʎá (pir-or., or.); deβaʎá, daβaʎá (occ.); devaʎáɾ, davaʎáɾ (val.); dəvəʎá (bal.).
    Sinòn.: baixar, debaixar, avallar.
    Etim.: compost de la preposició de i el verb arcaic avallar.