DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DEFALLIR (i ant. també defalre). v. intr.
|| 1. ant. Faltar; no existir; cast. faltar. És impossíbol que en Déu deffayla eternal ús de justícia, Llull Gentil 121. És ver que de la dita corona deffall un gastonet, doc. a. 1356 (Rubió Docs. cult. i, 173). La claretat de l'àer que cessa defallint la presència del sol, Metge Somni i. Si la sal defall, ab què salarà hom?, Evang. Palau. Negun crim no hic defall despuys que la pobresa de Roma és perida, Scachs 27. Fallint lo sant, defall la sua festa, Auzias March xcii. Especialment: a) Deixar d'existir; esser mort. La princesa... féu testament... lo principat devia esser de son fill, e si son fill defallia, que devia esser del infant En Ferrando, Muntaner Cròn., c. 267.—b) Deixar d'assistir (a una reunió, cerimònia, etc.). Stablim et ordenam que si alcú dels ditz confrares defallirà que no sia al soterrar d'aquell confrare que morrà, sia tengut de pagar mija liura de cera, doc. a. 1298 (Col. Bof. xl, 26). Aquell qui a la dita sepultura deffalrà sens justa excusació, pach... una libra de cera, doc. a. 1361 (Boll. Lul. xxii, 209).—c) Deixar d'assistir, d'auxiliar allà on caldria. Aquells als quals hom és tengut de servir..., a tots aquells hauria a defallir, Eximenis Lux. 8. La Mort no tem que lo món dampnifica, | sinó que tem que'l Cel me defallesca, Auzias March xcii. Molt carament vos prech no defalgau en les tribulacions, Villena Vita Chr., c. 214.—d) Cessar o deixar d'exercir una acció. Aquells defalexen esser tutors... qui de la tutela... són remoguts axí com a sospitosos, Cost. Tort. V, vii, 11. Si vós... cessàvets o defallíets en dar e pagar... los dits VII M florins, doc. a. 1378 (Capmany Mem. ii, 152).
|| 2. ant. Esser insuficient; cast. faltar. No y pusc bastar, e defall-me cor e esperit a loar vostra granea, Llull Sta. Mar. 29. Les creatures no basten a dar ne a significar tota la bonea vostra, ans hi defallen, Llull Cont. 1, 11. És digna cosa que defalla l'enteniment humà a apercebre qual cosa ni què sia la vostra essència en si matexa, Llull Cont. 177, 26. Defalliria la força mia si per vostra mercè no era aiudada, Villena Vita Chr., c. 3.
|| 3. Estar mancat, no tenir; cast. estar falto. Nul hom no deu dir que vós defallats de negun poder, Llull Cont. 30, 20. Los vegetables e los metalls defallen de vida, Llull Cont. 176, 27.
|| 4. Perdre les forces físiques o morals, i especialment la força vital; cast. desfallecer. La virtut que en ma ànima esser solia en amar Déu no defallirà, Llull Felix, pt. i, c. 1. Yo, tement que ella no defallís, e cobejant-la veure, giré'm detràs, Metge Somni iii. Denunciau a la senyoria que yo defalch e torne a no res per la amor sua, Villena Vita Chr., c. 210. Serà gran perill tota la terra per fam defalleixcha, Corella Obres 59. No defalleix pas ni minva | lo coratje dels alarbs, Camps i F., Poes. 73. La règia meretriu | ... s'atura i cau, | i, defallint, «misericòrdia!» crida, Alcover Poem. Bíbl. 77.
    Fon.: dəfəʎí (pir-or., or., bal.); defaʎí (occ.); defaʎíɾ (val.).
    Conjug.: en el llenguatge modern, segons el model de partir. En el llenguatge antic presenta aquest verb dos tipus de conjugació: un, el normal dels verbs acabats en -ir; l'altre, propi dels verbs en -re, car devia existir una forma d'infinitiu defalre paral·lela a defallir. Això explica que trobem en els vells textos les formes defàllega (Sermons SVF, i, 254), defalch (Villena Vita Chr.), defalgats (Cançon. Univ. 254), defalguessen (Genebreda Cons. 254), defalrà (a. 1403, ap. Anuari IEC, v, 526) i altres que han estat citades en el decurs del present article.
    Sinòn.: faltar, mancar, fallir.
    Etim.: compost de fallir amb el prefix de-, o tal vegada ja procedent d'un llatí *defallĕre, mat. sign.