DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

DOGAL m.
|| 1. Corda amb què es pengen els sentenciats a pena de forca, o amb què es lliguen els reus que s'han d'arrossegar, els penitents de pecats greus, etc.; cast. soga, dogal. Lo dit rey de Castella tornà-se'n a Murvedre, y feu reverència a la església de madona sancta Maria ab un dogal al coll, en camisa y en bragues, Pere IV, Cròn. 365. Una presa... | fou enforcada | al Mercadal, | hon lo dogal | li fon tallat, Spill 3478. Axí penjada adobava lo dogal en lo coll esmortit, Alegre Transf. 87. Veu el Bon Jesús..., coronat d'espines, amb un dogal p'es coll, Alcover Cont. 131. a) fig. Allò que priva de la llibertat, que oprimeix molt. Lo decret de Nova Planta que va ser nostre dogal, Cases A., Poes. 27. Terra de furs que són lleys | y dogals pels qui comanden, Picó Engl. 64. «Des que vós vàreu anar | a Aufabi per majoral, | en es coll tenc un dogal | que m'estreny i em fa mal | i no em deixa respirar» (cançó pop. Mall.). «Ses Catalines me són | un dogal ensabonat, | i me fan viure apenat | un poc que he d'estar en el món» (cançó pop. Mall.).
|| 2. Corda que va unida al cabrestell o a la cadena i serveix per a subjectar i menar les bísties; cast. dogal, ronzal. L'asna aquella... la cavalcaren | ... | sens bast, albarda, | collar, tifells, | sens cascavells, | petral, ramal, | boç e dogal, Spill 13168. Lo vil cauall... és molt brau e totes bèsties rossega los dogals, Dieç Menesc. ii, 11 vo. A l'estable són estacats amb el ronsal o dogal a una estaca, Scriptorium abril 1925. Dogals de llaurar: cordes que van des del cap de la bístia fins al mantí de l'arada i serveixen per a guiar aquella mentres llaura (Mall.).
|| 3. pl. Quatre cordes que pengen dels quatre angles del bast i estan destinades a subjectar a aquest els costals i la càrrega (Ribes de Fresser, Andorra).
|| 4. Corda que donant una volta a la drissa ran de l'antena, volta també l'arbre de l'embarcació i amb l'altre cap agafa la trossa (Val., Mall.).
    Loc.—a) Posar el dogal a qualcú: desposseir-lo de la llibertat, obligar-lo contra la seva voluntat. D'Amor és la deessa | lo jutge nostre | e yo tinch por que no's demostre | molt parcial | y que no'ns pose lo dogal | ab rahons bones, Somni J. Joan 1707.—b) Fer-se el dogal: dur-se ell mateix a perdre, privar-se de la llibertat o de la felicitat, portar-se a la desgràcia. «El qui tot sol s'enamora, | ell mateix se fa es dogal» (cançó pop. Mall.).—c) Apretar a algú els dogals: estrènyer-lo fort, fer-li molta pressió per obligar-lo a fer allò que no voldria (val.). Aquells proms... anaren a casa de Eufracieta, y li apretaren los dogals ben apretats, Rond. de R. Val. 90.—d) Tenir un dogal al coll, o Estar amb el dogal al coll: estar en un gran destret, en situació molt perillosa.—e) Parlar de dogal a casa del penjat: parlar inoportunament de coses que han de disgustar o posar en recel el qui les senti.
    Fon.: duɣáɫ (pir-or., or., men., eiv.); doɣáɫ (occ., val., mall.).
    Intens.: dogalet, dogalot, dogalàs, dogalarro, dogaletxo, dogaleu, dogaliu, dogaló.
    Etim.: incerta. S'havia proposat l'ètim *ducāle, derivat de ducĕre i que significaria ‘conduïdor’; però, com observa Meyer-Lübke (REW 2810a), el sufix -al no s'aplica a radicals verbals, de manera que tal derivació resulta falsa. L'etimologia llatina iugāle, ‘del jou’, que porta el diccionari de l'Acadèmia Espanyola, topa amb la dificultat fonètica d'un iod inicial convertit en d.