DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

EMBOCAR v. tr.
|| 1. Girar una cosa amb la boca o sortida cap a cert lloc; cast. embocar. Que niguna persona no gos tenir canal o canals qui rajen de lurs alberchs envers lo dit mur, si donchs no eren aygues plujals, axí emperò que les canals, per les quals les dites aygues plujals rajaran vers lo dit mur, hagen esser embocades de manera que les dites aygues plujals no puguen dar algun dany al dit mur, Mostass. Agual. (Jocs Fl. 1895, pàg. 214).
|| 2. Agafar amb la boca; cast. embocar. «Hem agafat un conill molt gros, que el gos quasi no l'ha pogut embocar». «Els gossos no gosen embocar els eriçons quan s'apiloten». Es peix menut és es que s'enduu ses esques dets hams grossos sense embocar-los, Ruyra Pinya, ii, 145. La vella se descordà el gipó y el nin embocà àvidament ab les manetes tremoloses, Galmés Flor 110.
|| 3. Posar-se a la boca; cast. embocar. L'enamorat, a punt d'embocar el fiscorn, atalayà, repitada en un balcó, la dolça figura predilecta, M. Roger (Catalana, i, 207).
|| 4. pron. Engolir-se, menjar-se àvidament; cast. zamparse, engullir. «M'hai embocat un pa» (Maestr.). Tragueren un plat ple de troços de llomello... y en un santiamèn se'l embocaren tot en la garjola, Rond. de R. Val. 46. D'amagat d'ell m'he embocat deseguit un glop del remey de l'ampolleta, J. de Sant Salvador (Rev. Cat., iv, 86).
|| 5. absol., ant. Tenir coit la dona. Puys los pruu la vergonyosa | van calentes | y may callar les fan, contentes | de enbocar; | y quin art és lo xiringar!, Coll. dames 513.
|| 6. Entrar per la boca o obertura inicial (d'un carrer, port, escala, passadís, etc.); cast. embocar. Quant va embocar es seu carrer sa mestressa ja l'esperava an es balcó, Maura Aygof. 150. Pel camí, a l'embocar un passadís que s'obria entre dos munts de rodells, Ruyra Pinya, ii, 69.
|| 7. intr. Començar, tenir la boca o obertura inicial (un carrer, riu, port); cast. empezar, comenzar. «En aquesta cantonada de la plaça emboca el carrer Major».
|| 8. Eixamplar la boca d'un sac, senalla o altre objecte, perquè hi passi alguna cosa (Mall.).
|| 9. refl. Deixar-se caure de boca o inclinar-se amb la boca damunt qualcú o qualque cosa (Maestr.); cast. abocarse. «No t'emboques damunt» (Benassal, Plana de Cast., Val.).
|| 10. Llançar o aplicar a la boca, a la cara; fig., Dir a la cara; cast. soltar. «Li ha embocat una galtada» (Maestr.). «Totd'una que el vegi, l'hi embocaré tot» (Palma). «Li ho he d'embocar en los nassos» (Val.). La tia Bajuana... li predicava tot lo dia..., li emboca tota esta càrrega cerrada y encara moltes atres, Rond. de R. Val. 87. Embocar els uits i els nous: recórrer a un mitjà extrem; cast. echar el resto. El Pare... s'encenia com una trompa, y es possava a pique de embocar els uits y els nous. Rond. de R. Val. 52.
|| 11. fig. Fer creure falsetats; cast. embocar.
    Fon.: əmbuká (pir-or., or., Sóller, men., eiv.); amboká (occ.); embokáɾ (val.); əmboсá (Palma, Manacor, Pollença); əmboká (Inca, Llucmajor, Artà); ambuká (alg.).
    Etim.: del llatí vulgar *imbuccare, ‘ficar a la boca’ (cf. REW 4285).

EMBOÇAR v. tr.
|| 1. Posar el boç o morrió a un gos o altre animal (or., occ., val.); cast. embozalar. Els animals de casa... si traginen herba no els ambossen, puix que així poden anar menjant, però en les altres càrregues van ambossats, Violant Tragí 68.
|| 2. Posar l'emboç o funda a la dalla o a la falç (occ.); cast. enfundar.
|| 3. Tapar amb roba la part inferior de la cara fins més amunt de la boca; cast. embozar. Tapà's lo nas, e l'altre li dix: Què has que t'emboces?, Eximplis, i, 66. La abrassà e la basà, però sobre lo vel, perço com anava embossada que axí era de costuma, Jacob Xalabin 12 vo. El marit anava embossat amb una capa madrilenya, Rosselló Many. 186.
|| 4. fig. Desfressar, tapar amb paraules o accions una cosa perquè no s'entengui fàcilment; cast. embozar.
    Fon.: əmbusá (pir-or., or., men., eiv.); ambosá (occ.); embosáɾ (val.); əmbosá (mall.).
    Etim.: tal vegada d'una forma de llatí vulgar *imbŭcciare, ‘tapar la boca’, o simplement derivat de boç.