DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ESPANTAR v. tr.
|| 1. Causar espant; cast. espantar, asustar. Vós me voleu espantar ab aquelles coses que jo desig sostenir, Llull Blanq. 6, 11. Cerberus qui ha tres caps de ca, e ab grans ladraments espanta turmenta e devora tot ço que davant li ve, Metge Somni iii. Ço que més spantaua a Boca de Far sí era que veya que Curial milloraua donant pus forts colps, Curial, i, 44. Són d'eixa raça virulenta els homes | que espanten els tirans, Alcover Poem. Bíbl. 48. a) refl. Prendre espant, sentir por intensa; cast. espantarse. Suplich vostra mercè no tema ni se espante de les dolors temporals, Villena Vita Chr., c. 22. Vaig espantar-me tant que ja anava a saltar del meu roc, Ruyra Parada 55.
|| 2. Fer fugir amb amenaces, amb gestos violents; cast. espantar, ahuyentar, ojear. Hi ha el pastor, que no para de cridar i de tirar-los rocs.—«Espanta-les!» me diu a mi, Massó Croq. 19. a) refl. Posar-se un animal a córrer o intentar de fugir davant amenaces o moviments bruscos; cast. espantarse. Emperò deués lo caual no's deu hom acostar arreuatadament per so que no s'espant, Flos medic. 19.
|| 3. Admirar profundament; cast. pasmar, espantar. Yo me espanto o me admiro que vós me escrigau res, Lacavalleria Gazoph. Espanta lo que saben ets inglesos!, Roq. 23.
|| 4. refl. Assecar-se el sembrat abans d'hora, per l'excés de calor (Mall., Men., Eiv.). «Es blat s'ha espantat». «Aqueix gra ha quedat espantat».
    Loc.—a) Espantar la burra a algú: parlar-li clar, dir-li la veritat per desagradable que sia (Figuera Dicc.).—b) Quedar espantat com es blat de l'any tretze: quedar suspens de por, d'admiració, de sorpresa; no saber què fer (Mall., Men., Eiv.). L'any tretze al qual s'al·ludeix en aquesta locució és segurament el 1613, en què la collita de blat quedà anul·lada per haver-se assecat prematurament.—c) Ja ho veurem! O mort, o espantat!: es diu quan es pren una resolució desesperada o perillosa, en l'èxit de la qual es té poca confiança (Mall.).
    Refr.
—«Qui canta, els seus mals espanta».
    Fon.: əspəntá (pir-or., or., bal.); aspantá (occ., Maestr.); espantáɾ (val.).
    Sinòn.: esglaiar, espaordir, atordir.
    Var. form. ant.: espaventar.
    Etim.: del llatí *ex-paventare, mat. sign. || 1, derivat de pavente, ‘que té por’.