Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  heretar
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

HERETAR v. tr.: cast. heredar.
|| 1. Obtenir per heretat. No és comte los tresors que'ls meus hereten, Coll. dames 127. Nosaltres qui heretam lo regne de Paradys, Villena Vita Chr., c. 246. Ell ha heretat de son pare molt de bé, Lacavalleria Gazoph. a) absol. Esser hereu. Que en lo regne de Sicília no pogués heretar sinó mascle, Pere IV, Cròn. 388.
|| 2. Adquirir per transmissió d'ascendents a descendents (una qualitat o defecte físic o psicològic). Foren encesos de foch de lutxúria e fo nat entre ells aquest aytal peccat que nós heretam vuy en aquest dia, Serra Gèn. 8. D'aquesta matexa condició son yo..., la dita filla mia ho heretà de Jouis son pare, Curial, iii, 26.
|| 3. Fer hereu. Dixeren que P. Gerau ere uostre fil e que'l auíetz heretat del castel de Archez, doc. a. 1251 (Pujol Docs. 26). Lo volíets affillar e heretar de tot quant hauets, Llull Felix, pt. i, c. 8. La dita reyna anelave ja com heretaria sos infants, Pere IV, Cròn. 67. a) especialment, Fer hereu de béns immobles; cast. afincar. No poreu esser en millor loch heretats, Villena Vita Chr., c. 210. D'algun prelat rich hom o cavaller poblat o heretat dins la batlia de la dita ciutat, doc. a. 1393 (Col. Bof. viii, 427).
|| 4. fig. Dotar, proveir d'alguna qualitat estimable. Puix me veu axí donosa... y de grans dons heretada, Coll. dames 968.
    Refr.
—a) «Qui ho hereta, no ho furta»: es diu per justificar els defectes d'algú que són els mateixos que tenia son pare (val.).—b) «Qui no hereta, no augmenta»: vol dir que és difícil fer-se molt ric només amb la pròpia indústria o treball (Martí G. Dicc.).—c) «Per tos fills ben heretar, no vulles l'infern guanyar».—d) «Qui no hi és, no hereta»: es diu per justificar que s'hagi exclòs d'un repartiment o benefici col·lectiu una persona que no estava present en el moment de repartir-se.
    Fon.:
əɾətá (or., bal.); aɾetá (occ.); eɾetáɾ, aɾetáɾ (val.).
    Var. ort.
ant.: aretar (Muntaner Cròn., c. 118).
    Etim.:
del llatí hereditare, mat. sign.