DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

INDIVIDU (ant. indivíduu): cast. individuo.
I. adj. (f. INDIVÍDUA) Indivisible; que és indistint en si, però distint de qualsevol altre. Quatre són proposicions... qui no són en ús, mas que'n fan falcies alcuns; dues individues appellades, e les altres desemparades, Llull Gatz. 272. En nom de la santa e indivídua Trinitat Pare e Fill et Sant Esperit, doc. a. 1393 (Col. Bof. xli).
II. m.
|| 1. Cada ésser organitzat, respecte a l'espècie a la qual pertany. Volgués que aquestes dues natures fossen un individuu humà, Llull Cont. 18, 13. Veem differència entre los individuus jassia qui sien sots un genre o sots una espècia, Llull Cont. 106, 3. Ha més cura del individuu que de la spècia, Albert G., Ques. 46 vo.
|| 2. Cada persona com a membre d'una societat. Sols sa reforma interior d'ets individuus pot dur sa reforma de sa cosa pública, Aurora 226.
|| 3. Mot amb què designam una persona de la qual no recordam el nom o la condició. «Ha vingut un individu i t'ha demanat». a) vulgarment el mot individu té un matís despectiu. Hem sentit un home de poca cultura que, en barallar-se amb un altre, li deia per insultar-lo: «Saps què ets, tu? Un individu!» (Men.).
    Fon.: indiβíðu (Barc., Val.); indivíðu (Palma). En el llenguatge quotidià és freqüent la forma castellana indivíduo.
    Etim.: pres del llatí indivĭdŭum, mat. sign. || || 1, 2.
    Var. vulg. i ant.: endivíduu (No cau composició en l'endividuu en lo qual se unexen, Llull Cont. 231, 28).