Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  moure
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

MOURE v. tr. i intr.: cast. mover.
I. || 1. tr. Posar en moviment. Granea infinida no pot esser moguda de un loch en altre, Llull Gentil 209. Si senten... que'l vent mogue alguna porta, criden e estremexen-se, Metge Somni iii. Aquells negres cavallers de ferro | no mouran mai la poderosa llança, Costa Trad. 11. Moure el cap: fer anar i venir el cap, sia per afirmar, sia per negar, per expressar dubte, amenaça, etc. Especialment: a) Trobar i fer sortir de l'amagatall un animal, un fugitiu; cast. levantar. Venint prop lo portal..., se mogué una lebra la qual fou presa a mans per un capellà, Ardits, iii, 443. Moure lo senglar ab los goços: Excitare aprum canibus, Pou Thes. puer. 46. Los de la vila de Sta. Maria mogueren set hòmens a la Estremera y los perseguiren, doc. a. 1666 (Hist. Sóller, i, 560).—b) Donar la primera llaurada a la terra (Benassal); cast. romper. Luny de l'areny | bon regadiu | de font o riu | mogué, laurà, Spill 3429.
|| 2. refl. Posar-se o estar en moviment; fer moviment. La pera qui cau per l'àer se mou a estar en loc on no's moua ni sia moguda, Llull Arbre Sc. ii, 111. L'escuder qui sentí... que son palaffrè no's mouia, Llull Cavall. 5. Lo sobiran cel se mou contínuament de orient a occident, Genebreda Cons. 114. No es mou ni pipelleja, ni amolla el pal que porta, Alcover Poem. Bíbl. 74.
|| 3. refl. o intr. Anar-se'n, emprendre el moviment per anar d'un lloc a un altre. a) refl. Axí mogueren-se'n de Pujamilot e pensaren-se'n d'anar aquel jorn mateix a la Jonquera, Muntaner Cròn., c. 139. No us mogats, que jo ab los monges ho deffendrem molt bé, Eximplis, ii, 208. Sense mourer-mos, vós de Ciutat y jo de la vila, Roq. 29.—b) intr. «Ja mou l'automòbil»: ja parteix (Cast., Val.). Enans que moguéssem ordonam l'estol, Jaume I, Cròn. 56. Haurem de moure ans que vingue el tropell, Guinot Capolls 39.
|| 4. intr. Començar a brotar, a créixer els brots d'una planta (Gandesa, Tortosa, País Valencià). «Los ametlers ja mouen». «Eixes queradilles ja mouen» (val.).
|| 5. intr. ant. Tenir origen, procedir. Per la admiració seran forçats de pensar d'on mou aquesta singularitat, Arnau de Vilanova (ap. Menéndez Pelayo Heter., i, 751). Nuyl hom... no gos cauar terra e'l vayl que mou del portal nou, doc. a. 1319 (BABL, xii, 292).
|| 6. refl. Bellugar-se, anar o obrar amb rapidesa. «Apa, mou-te!» (o «mou-t'hi!»). Mogui's, mogui's, que no se m'hi quedi!, Pons Auca 47.
II. tr., fig.
|| 1. Posar en acció. Lo senyor infant mogut de bona misericòrdia, Muntaner Cròn., c. 107. Casar-te pots, | ... | qualsevol fi | que t'hi mourà, | crech te courà, Spill 10214. ¿Què us mou, que tots dies la guerra cercau?, Proc. olives 467. M'han mogut a publicar-los les instàncies d'una persona, Ruyra Parada 6. a) refl. Posar-se en acció. Per ço que la volentat se moua a amar la semblança de bontat, Llull Arbre Sc. i, 237. Per la qual rahó se són moguts a donar la dita sentència, Consolat, c. 17.
|| 2. Commoure, excitar. Dixem li aquestes paraules que dites nos hauien per ço que el no se'n mogués ni s'enfelonis, Jaume I, Cròn. 331. Li diu paraules humils e devotes per tal que'l mova a pietat, Llull Cont. 89. A ira mous Déu si falsament demanes perdó, Llull Mil Prov. 446. No us mogats ne siats felló, Pere IV, Cròn. 128. Està contrastant als forts apetits, moguts fora mida, Proc. olives 1672. Moure la gent: excitar-la, posar-la en commoció. Robar un minut... an el jornal donant conversa an els amichs... o moguent les atlotes que passen, Penya Mos. iii, 47. Especialment: a) Provocar nàusea (Men.). «Endu-te'n açò, que me mou!»No menjaré huy de tu, perquè'm sols moure tot lo meu ventre, Faules Isòp. 21.
|| 3. Suscitar, donar principi a una cosa. Hauien paor que alcun uil hom no'ls mogués barayla, Jaume I, Cròn. 33. Les dites dones... mogueren gran brogit e remor, Metge Somni iii. Gegants i monstres que a Déu movien guerra, Atlàntida i. Les ones mouen dolça remor, Costa Trad. 25. No se torbaren molt a moure conversa, Ignor. 2. Li mouria noves raons, Ruyra Parada 163. Moure la paraula: (ant.) iniciar un parlament, dirigir la paraula. Moguem la paraula e dixem-los con nós érem venguts de Burriana, Jaume I, Cròn. 364. Moure patis o tractaments: (ant.) iniciar tractes. Aquells de la vila... mogueren-nos patis que's retrien, Pere IV, Cròn. 202. Si a vós plahia, yo mouria alguns tractaments ab alguns nobles en manera que'ns en tiràssets la major partida a vostre servey, ibid. 266. Moure matrimoni: proposar un matrimoni. Se temia molt que Curial no hauria cara per dir al Duch de Baviera del matrimoni que li hauia mogut, Curial, i, 24. Moure de fer una cosa: proposar de fer-la, iniciar-la (mall., men.). Ja mouen de fer formiguers, Alcover Cont. 352. a) refl. Suscitar-se. Moch-se entre ell e el Papa discòrdia, Muntaner Cròn., c. 32. Per baralla qui's moch entre aragonesos e catalans, Pere IV, Cròn. 38. Se moch avalot e remor en la ciutat de València, doc. a. 1391 (Ardits, i, 16).Moure's vent: començar a fer vent. Moure's una tempestat: iniciar-se una tempestat.
    Loc.
—a) No es mou ni es mena: es diu d'una persona o animal completament immòbil. «No em puc moure ni menar»: ho diu el qui té els membres entumits, que no els pot remenar (Empordà).—b) Moure les cames o els galindons: bellugar-se molt, anar molt de pressa.—c) No moure un peu: no fer gens de feina o esforç.—d) No moure peu ni cama (i ant. no moure mà ni peu): no moure's gens. Que no moch mà ne peu, Graal 189. No mogué peu ni cama, Víct. Cat., Ombr. 38.—e) Moure'n moltes i agafar-ne poques: començar moltes feines i no acabar-les (mall.).—f) Moure la llebre: iniciar una activitat, una qüestió, etc. Lo que noltros hem volgut fer és moure sa llebre, Roq. 8.—g) Fort i no et moguis: amb gran fermesa i decisió, sense cedir gens (Mall.). Y fort y no't moguis, la pega contra una institució que no conex, Ignor. 24.
    Refr.
—a) «Qui està bé, que no es mogui»; «Mai se mogui qui bé està»: significa que quan un gaudeix de benestar en un lloc, no cal que vagi a viure a altra banda. Més dialectament es diu: «Xalic xaloc, estic bé i no em moc» (Men.); i en català antic trobam aquesta variant: «Qui bé està, no es cuit a moure» (Tirant, c. 117).—b) «La mar no es mou sense vent»: vol dir que quan la gent parla amb insistència d'una cosa, sol haver-hi un fonament o una part de veritat.—c) «Quant més menuda és la nou, més soroll mou»: es refereix a persones o coses petites que produeixen efectes molt sorollosos.
    Fon.:
mɔ́wɾə (pir-or., or.); mɔ́wɾe (occ., val.); mɔ̞́wɾə (mall., men.): mɔ́wɾa (alg.).
    Conjug.:
en els paradigmes adjunts donem la flexió arcaica i la dialectal de moure.
taula 
Advertirem que en la llengua literària moderna les formes més usuals i normals són aquestes:—a) Present d'indicatiu: moc, mous, mou; movem, moveu, mouen.—b) Pretèrit imperfet: movia, movies, movia; moviem, movíeu, movien.—c) Pretèrit perfet simple: moguí, mogueres, mogué; moguérem, moguéreu, mogueren.—d) Futur: mouré, mouràs, mourà; mourem, moureu, mouran.—e) Condicional: mouria, mouries, mouria; mouríem, mouríeu, mourien.—f) Present de subjuntiu: mogui (moga), moguis (mogues), mogui (moga); moguem, mogueu, moguin (moguen).—g) Optatiu: mogués, moguessis, mogués; moguéssim, moguéssiu, moguessin.—h) Imperatiu: mou; moguem; moveu.—i) Gerundi: movent.—j) Participi passat: mogut.
    Etim.:
del llatí mŏvēre, mat. sign.