DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

PARTICULAR
|| 1. adj. Que concerneix exclusivament a una persona o cosa; que es distingeix de les altres; cast. particular. La ànima obeheix al cors, e lo cors a la ànima, segons que les obediències particulars se mesclen ab les uniuersals, Llull Felix, pt. ii, c. 38. Necessitats o malalties, no solament a totes comunes, mas particulars, Metge Somni iii. Mon modo de viurer no té res de particular o de singular, Lacavalleria Gazoph. Es una cosa ben particular, Penya Mos. iii, 28. Només hi anaren alguns amics particulars a rebre'l, Aurora 227. Ja en cartes particulars, ja en articles periodístics, Ruyra Flames 21. Cadascú lamentava la seva particular desgràcia, Espriu Anys 108.
|| 2. m. Persona privada, no revestida de caràcter públic; cast. particular. Los jurats de temps passats tenen tal pràctica de comprar propietats y a les hores tornar-les vendrer a particulars de la present villa, doc. a. 1583 (Hist. Sóller, i, 143). Los particulars qui en qualitat de pobresa suplicaran sien evocades les causes, Pragm. Aud. Mall. 16 vo.
|| 3. lòg. Terme universal limitat en la seva extensió; cast. particular. Particular és ço qui ab altre sta sots una natura comuna, axí com sots home sta Pere e Martí, Llull Am. 395.
|| 4. m. Punt especial; circumstància especial; cast. particular. Jo referiré tot lo particular del que ha passat, jo relataré totes les particularitats del que ha passat, Lacavalleria Gazoph. Consultat sobre aquest particular, Penya Mos. iii, 31.
|| 5. En particular: (loc. adv.) de manera particular, que concerneix únicament a una persona o cosa; cast. en particular. Per assò com la ymaginativa d'en Pere no basta a ymaginar tot so qui és sentit en jeneral, per assò la ymaginativa en particular no pot tant donar ni representar, Llull Cont. 326, 7.
    Fon.: pəɾtikulá (or., bal.); paɾtikulá (occ.); paɾtikuláɾ (val.).
    Etim.: pres del llatí particŭlāre, mat. sign.