DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

PASSATGE m.: cast. pasaje.
|| 1. Acció de passar d'un lloc a un altre. Moriren en lo passatge del riu en l'aygua, Reis Bret. 219. La barca qui està per passage de algun riu, que passa hom depuys pagat lo barquer, Curial, iii, 13. Ell rompé los batallons dels qui se oposaven a son passatge, Lacavalleria Gazoph. Com si volgués fer-li més impossible el passatge, Pous Empord. 93. Especialment: a) ant. Acció de passar a ultramar. Quan serà aquell dia que serà passatge de combatedors, Llull Felix, pt. viii, c. 20. Estiguem aquí entro a entrada de setembre en aguiar lo passatge, e esperan naus e lenys, Jaume I, Cròn. 55. Entenia a fer passatge en Romania, Muntaner Cròn., c. 38. La demanda que'l senyor Duch havia feta per lo passatge de Sicília, doc. a. 1391 (Ardits, i, 15).—b) mús. Transició d'un to a un altre.
|| 2. Lloc per on es passa. Fo mès en lo passatje de la aygua, Pere IV, Cròn. 50. Si és retenguda [la pedra] e que tanch los passages, importa a la mort, Cauliach Coll., ll. vi, d. 2a, c. 7. Aquell era lo més curt passatge per anar a la gran Bretanya, Lacavalleria Gazoph. Especialment: a) Passadís, lloc relativament estret per a passar d'una habitació o departament a un altre. Les finestres necessàries en lo passatge jusà del mur, doc. a. 1370 (Aguiló Dicc.).—b) Carrer curt o galeria entre dos carrers, reservat als qui van a peu.—c) Coll de tambor, part superior de la fusta que uneix el pescant a la caixa del cotxe (Barc.).—d) Passat dels lliços. Una cana, 7 pams, de pasatge blau a 5 lliures de drap, doc. a. 1587 (Est. Univ. xviii, 78).
|| 3. Missatger, conducte per a transmetre una notícia, una orde, etc. (Mall.). «Comandacions p'es vent | moltes vos n'hauré enviades; | si no vos han arribades, | es missatge ha estat dolent» (cançó pop. Mall.). Si una jove a l'amador | no pot anar, | bé se cuyda d'enviar | gentil missatge | que arribi fins a l'estatge | del qui és enfora; | si no té passatge, a l'hora | pel mar o el vent | li tramet son pensament, Costa Agre terra 14.
|| 4. Dret de passar per un lloc. Tota bèstia menuda pach per passatge un diner, doc. a. 1252 (RLR, iv, 255). Donà al dit rey de França favor e passatge per la sua terra, Pere IV, Cròn. 112. Es viu el mot passatge en aquest sentit al Pallars, Conca de Tremp, La Llitera, Mallorca, etc.
|| 5. Dret que s'adquireix d'esser transportat en un vehicle públic, especialment en un vaixell; albarà o altre justificant d'haver-se pagat el preu que correspon al dret de transport. Mentres jo demanava passatge de primera fins a Petra, Roq. 53. Prengué passatge per a les Amèriques, Pons Com an. 100.
|| 6. Conjunt dels passatgers d'un vaixell o d'un altre vehicle. N'hi havia que es deixaven caure en terra o pels tocoms a manera d'un passatge marejat sobre el pont d'una nau, Ruyra Flames 132.
|| 7. Porció relativament curta d'una composició literària o musical. Solen tenir pintada a sa cuberta, de part de dins, qualque passatge de l'Escriptura, Ignor. 74.
|| 8. Pas, acció comesa en el tracte amb algú; cast. paso, faena. Generalment es diu en sentit pejoratiu. «Quin passatge que m'has fet!».
    Refr.
—«Carta escrita, passatge espera»: vol dir que les coses començades o posades així com cal per a esser emprades, requereixen esser posades en servei (Mall.).
    Fon.: pəsáʤə (or., bal.); pasáʤe, pasáʧe (occ., val.); pəsáʧə (Barc.).
    Etim.: derivat de passar amb el sufix -atge indicador de ‘mitjà, acció, dret’ de fer una cosa.