DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. REBEL adj.: cast. rebelde.
|| 1. Que es resisteix a obeir a l'autoritat. Per ço que l'emperador pusca tenir pau en lo món e destrovir los infizels rebels al manament del Sant Pare apostoli, Llull Arbre Sc. ii, 105. Irem contra uós així com contra aquel qui és rebel a son pare, Jaume I, Cròn. 518. Pris-lo com a rebel vostre, doc. a. 1324 (Finke Acta Ar. 628). Aquelles gents... eren rebels a la Esgleya, Muntaner Cròn., c. 244. Angels rebels: els dimonis. a) Que s'oposa a l'acció de la justícia; que no compareix a una citació feta pel jutge.
|| 2. fig. Tenaç, que no es deixa dominar o vèncer. Malaltia rebel: la que és difícil de guarir. Hom no pot prouar Trinitat a enteniment rebel que sia en coratge de hom ergullós, Llull Felix, pt. i, c. 4. I aquell aire rebel qui a mon entorn brunzia, Colom Juven. 140. El poeta que acusa de rebel la paraula, Riba Joc 101.
    Var. form.: rebell (Serra Gèn. 52); rebel·le, amb forma de femení rebel·la o rebel·le (Es granea rebel·la a la sua semblança, Llull Arbre Sc. ii, 232; Ha leyxat exir de la terra rebella e malvada, Pere IV, Cròn. 270; Marauella és, senyor, com tota creatura contra mi no és rebelle, per fer a son Creador venja, Eximenis Scala; La punició dels tirans rebelles de Sicília, Metge Somni iv; Per ço que la mia ànima d'ací avant no sia rebel·la ne desobedient a tu, Oliver Exc. 75; Per que ma carn, qui m'està molt rebelle, haj' afalach, Ausiàs March cv); rebel·lo, amb la forma femenina rebel·la (Si neguns dels rebellos venien en aquexa parròquia, doc. a. 1451, Hist. Sóller, i, 458; Es riços estan rebel·los, impossibles de recuir, Rosselló Valldem. 33).
    Fon.: rəβέɫ (Barc.); reβέ̞ɫ (Val.); rəβέ̞ɫɫo (mall.); rəβέ̞ɫɫu (men.).
    Etim.: pres del llatí rebelle, mat. sign.

2. REBEL m.
Bel prolongat amb què les ovelles mares criden el xai (Empordà, Garrotxa).