DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

SOLLEVAR v. tr.
|| 1. Alçar quelcom separant-ho d'allò que ho suporta; cast. levantar. Les pendràs e talla los cortés darés e los primers un poc per guisa que estiguen soleuats, Flos medic. 219 vo. Descobria alguna llosa sollevada, però res!, Girbal Pere Llarch 147. Provà de sollevar-la i no pogué, Ruyra Pinya, ii, 196.
|| 2. Llàurar per primera vegada la terra; cast. romper. Promet-li de aiudar-li... a llaurar durant dita parseria sis dies per cada llauraó, so és sembrar, soleuar y binar, doc. a. 1656 (arx. de Montblanc). Sollevar o llaurar primera vegada: Proscindere agrum, Torra Dicc.
|| 3. Remoure el ventrell, fer ois; cast. dar náuseas, remover. Lo fariseu, escandalizat, miraua aquesta fahena ab lo ventrell solleuat, Villena Vita Chr., c. 120. Com lo ventrell ab la calor de l'aygua fos sollevat, gità defora l'aygua, Isop Faules 4.
|| 4. Revoltar, remoure amb una passió forta, sobretot d'ira, d'indignació; cast. revolver, remover. S'endinsava les ungles en la carn per dominar la ira que li sollevava les entranyes, Pous JF 61. Cada colpida nota | es sollevà de passió profunda, Carner Lluna 106.
|| 5. Sublevar. Axí com estan sollevats, Muntaner Cròn., c. 72. Ja staven sollevats per occasió dels svaiments de les juheries del regne, doc. a. 1391 (Archivo, v, 120). En fi, l'horror i la malícia | fan sollevar nostra milícia, Colom Nerto 77.
    Fon.: suʎəβá (or.); soʎeβá (occ.); soʎəvá (mall.); suʎʎəvá (men.); suʎavá (alg.).
    Etim.: del llatí sublevare, mat. sign.