DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

SUPOSAR v. tr.: cast. suponer.
|| 1. ant. Posar davall; sotmetre. Que aquest poc tractat sia tots temp suposat a la vostra correcció e saviesa, Eximenis Reg. 17. La intelligència que és aquella virtut de la ànima que sens tot mijà és suposada a Déu, Metge Somni i. Dues gonelles... ensemps suposades, Cauliach Coll., i, 2a, 6.
|| 2. Admetre com a cert o real sense tenir-ne evidència o seguretat; suposar com a vera una cosa per als efectes d'una argumentació. Fe és lum del humà enteniment, car se subposa ço que l'enteniment no entén, Llull Felix, pt. viii, c. 20. ¿Déu no hi tenia gens de part, en aquestes transformacions que vostè suposa?, Penya Mos. iii, 70. No anaven per mal camí al suposar-ho cosa de miracle, Pons Auca 87. Però si precisament jo la suposava a la banda oposada!, Ruyra Parada 19. Com se suposa, o Com és de suposar: com cal creure, com és natural. Tornà la monja al torn y digué al atlot, en bon mallorquí, com se suposa: «Minyonet!», Penya Mos. iii, 207.
|| 3. Tenir com a base certa: esser indici o prova segura (de tal o tal cosa). «Viure a un palau suposa riquesa». Escriure una «Memòria» suposa, almanco, enteniment y voluntat, Ignor. 3. a) Esser equivalent; significar o valer (tal o tal quantitat o categoria). Però llavò hi ha es descontes ferests, que suposen uns nou milions, Aurora 228.
|| 4. Presentar com a real o autèntic (allò que se sap que no ho és) Si per ventura no's poden emprenyar, fan semblant que sien parteres e han fills supposats, Metge Somni iii.
    Fon.: supuzá (or., men., eiv.); supozá (occ., mall.); supozáɾ (Cast., Al.); suposáɾ (Val.).
    Etim.: adaptació del llatí supponĕre, mat. sign., amb adopció del verb posar en lloc de pondre.