DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

TESTAMENT m.: cast. testamento.
|| 1. Declaració que una persona fa de les seves últimes voluntats disposant dels seus béns i pertinences per a quan haurà cessat de viure. Si'l mort no ha fet testament, Consolat, c. 119. Com los testaments foren llegits, Muntaner Cròn., c. 175. Que's tenga per tengut de fer lexa en son testament a la dita almoyna, doc. a. 1380 (Col. Bof. xl, 182). Ordenà son testament en presència de tots los qui ab ell eren, Tirant, c. 453. a) Declaració d'allò que un creu o vol que es faci, dirigida als successors o venidors, en un aspecte de govern, de ciència, d'activitat social, etc. Testament dels Consellers: declaració que els consellers sortints feien per escrit, dirigida als consellers entrants, sobre les mesures que creien que calia prendre per a continuar llur activitat política, econòmica i social (Geogr. Barc. 678). Ho poden veure per los testaments dels magnífichs Jurats passats, doc. any 1481 (BSAL, ii, 257).
|| 2. Cadascuna de les dues grans parts en què es divideix la Bíblia, i que s'anomenan Vell Testament o Antic (conjunt dels llibres anteriors a la vinguda de Jesucrist) i Nou Testament o Novell (que conté els quatre evangelis i les altres obres canòniques posteriors al naixement de Jesucrist). Deia les estòries del vell Testament e del novell, Llull Blanq. 88, 8. Distribuhint entre los pobles, de les caxes del nou testament, richs tresors de sciència, Pereç St. Vicent 11. Job... en lo vell Testament és hagut en fort gran reputació, Metge Somni i. Y tal castich | qual lo Testament Antich... nos declara, Coll. Dames 832.
    Loc.
—Fer testament: estar un llum a punt d'apagar-se (Mall.). Es diu perquè sovint els homes recusen de fer testament fins que es troben pròxims a la mort.
    Fon.: təstəmén (pir-or., or., eiv.); testamén (occ.); testamént (val.); təstəmént (mall., men.).
    Etim.: pres del llatí testamĕntum, mat. sign.