Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavant  cerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. vet
veure  2. vet
veure  3. vet
veure  4. vet
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. VET
Prohibició; impediment posat a un acte per algú que pot autoritzar-lo o negar-li l'autorització; cast. veto. Lo vet fet per son senyor sens rahon, no deu esser servat per lo homen soliu, Commem. 172. No's puxa treure letra de uet per aytals censos, doc. a. 1470 (BABL, xi, 289). Y en l'acte dels vells se pose tal vet, Proc. Olives 1883. Especialment: a) ant. Excomunió, privació de sagraments. Manam sots pena de vet que per VIII dies ans que el matrimoni fasse... diga lo prevere... que aital home vol pendre per mulyer aital femma, doc. a. 1266 (BSAL, xiii, 253). Molt desplac al príncep lo vet, Llull Blanq. 70, 7. Enuiaren missatge al apostoli Innocent tercer, que él presés conseyl e destrenyés en Simon de Montfort per uet o per altra manera, que cobrassen nós, Jaume I, Cròn. 10. No penseu que per la sentència del vet lo noguer morís, Sermons SVF, ii, 82. L'abat mès en pena de vet lo monge que tenia los III florins, Eximplis, i, 19.
    Etim.:
del llatí vĕto, ‘prohibeixo’, primera persona del present del verb vetare, ‘prohibir’.

2. VET
Forma d'imperatiu arcaic de veure, que antigament s'usava amb plena valor verbal significant ‘veges, vegeu, mireu’ (cast. ved), i modernament es conserva en combinació amb adverbis de lloc i amb pronoms personals (vetací, vetallà, vetaquí, vet-l'aquí, vet-m'ací, vet-los-allà, etc., equivalents al fr. voici, voilà, y al cast. he aquí, heme aquí, helo allá, etc.). E que açò sia veritat, vet la manera segons la qual ho prouam, Llull Gentil 263. Dix-li: Vet l'apostoli e'ls cardenals qui honren la glòria de lur senyor, Llull Blanq. 80, 10. Vet la carrera de Paradís e vet la carrera del Infern, Canals Carta, c. 20. No te'n estigues per vergonya, si no vet què diu la Scriptura, Sermons SVF, ii, 213. Obri los ulls del teu cor, car vet que lo jutge ja't tocha a la porta, Psaltiri. Vet que si crides, que yo't mataré, Scachs 21. Vet què faràs!, Obra vells 128. Oidà, vet allà la cara d'un vell mofeta, Ruyra Parada 18. Vet-em aquí fora de casa, ibid. 23. I té, vet-el allí que surt, ibid. 24. Vet allà es Nin!, Galmés Flor 75. (Per a més detalls sobre l'ús de vet en composició amb pronoms i adverbis, V. veure).
    Etim.:
del llatí vĭdēte, ‘vegeu’. Existeix en català antic la forma vets (Vets testimoni divinal, Quar. 1413, p. 57) que conté la -s de vidētis, ‘veieu’. A vegades s'ha interpretat vet com a reducció de havet (<llatí habēte, ‘teniu’), com es veu per aquest passatge: Auetme ací: Tibi assum, Esteve Eleg. b 8 vo.

3. VET m., forma dialectal,
per avet, nom d'arbre; cast. abeto. Per VI necles de vet, doc. a. 1309 (BSAL, viii, 269). Una post de vet, doc. a. 1343 (BSAL, iii, 288). Per XXIII cabirós de vet, doc. a. 1415 (Rev. Cat. ii, 336). Trementina de vet, Conex. spic. 33 vo.
    Fon.:
bét (Sort); və́t (Mall., Ciutadella).

4. VET
Imperatiu arcaic del verb anar. «Oo, malvats, vet-vos-ne a infern!», Sermons SVF, i, 37.