DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

VOLENTER o VOLENTERS adv.
De bon grat, gustosament; cast. con gusto, de buen grado. a) Amb valor clarament adverbial. Pero io n'iré uolenters, doc. a. 1230-57 (Pujol Docs. 21). Sènyer Déus, qui donats pus volenter que nosaltres no prenem, Llull Cont. 34, 22. Era gelosa del rey e de una sua donzella ab la qual lo rey volenters parlaua, Llull Felix, pt. i, c. 2. Si yo vos hi puch aydar en res, yo ho faré molt volenter, Desclot Cròn., c. 7. Dix-nos que'ns prestaria molt uolenters e de grat tot quant ell pogués, Jaume I, Cròn. 25. En l'estiu hom veu la gent pus alegra que en hiuern, e pus volenter hix de casa, Eximenis II Reg., c. 36. Assò faré volenters, Turmeda Diuis. 29. Jo, senyor, volenter ho faria, Metge Somni i. Anava en las mostras armat volenters, doc, a. 1424 (BSAL, viii, 73).—b) Amb valor adjectival (amb la forma femenina volentera). Si són boques qui parlen volenteres, Llull Cont. 6, 14. Ajudava volentera a la sacristana, Llull Blanq. 20. Dix la comtessa que volentera diria aquelles paraules, Jaume I, Cròn. 42. Elles fan volenteres les alcavoteries, Eximenis Terç (ed. Bulbena), p. 16. Con la dona vahés aquests dos jóuens..., dix-los que molt volentera, Jacob Xalabín 6 vo. Ja me la teniu de boca a la conversa més que al plat, ben volentera, Girbal Pere Llarch 93. Gent ardida i per demés volentera, Víct. Cat., Vida 37.
    Var. ant.: volentés (Respòs-nos que la'ns donara uolentés, Jaume I, Cròn. 21; Mas galines e capons | volentés ne manjaria, Canç. Nad. 101; volanter (Graal 126); volantés (Graal 92); volonter (Febrer Inf. i, 55); volontés (Jaume I, Cròn. 223).
    Etim.: del llatí voluntarie, ‘de voluntat, de bon grat’ (com en fr. volontiers, it. volentieri). La forma normal de voluntarie en català és volenter; la variant volenters presenta la -s adverbial, tan freqüent (com en mentres, certes, etc.); la forma femenina volentera és resultat d'haver estat interpretat volenter com si fos un adjectiu en -er.